Ciutadella. En Xec sa Mosca .

Entre la fullaca

En Xec sa Mosca, un cavaller en la memòria popular. 

Bep Joan Casasnovas Mascaró | 20/06/2010     

Més enllà de la historiografia de la festa de Sant Joan, aquesta, com moltes altres, té una memòria popular que conserva trets, fetes i protagonistes que per la seva curiositat es convertiren en actuacions valorades sota la consideració social del moment i, amb el temps, en elements de cultura popular o local.

Cultura popular ho podríem atribuir al conjunt d’expressions particulars d’un grup social determinat. El folklore defineix el marc més concret d’aquest tipus de cultura que conté cançons, llegendes, costums, tradicions i històries singulars. També els personatges, reals o ficticis, que intervenen en aquestes històries, acaben sent populars en un localitzat entorn, poble, o època concreta i que la societat els ha guardat memòria per unes característiques, forma de ser, d’actuar o d’expressar-se. Aquestes persones, que han esdevinguts personatges històrics per transmissió oral, convenen a ser considerades en el moment i recordats posteriorment.

Tots hem cantat la coneguda i antiga cançó “Davallada de la Mola” i tots coneixerem l’estrofa que diu:

“... i després des Caragol
davallarem a n’es Pla
i veurem en Xec sa Mosca
quants de bots li fa donar...”

I qui és en Xec sa Mosca? La festiva cançó ha immortalitzat aquest cavaller. I no és un personatge creat arran de la tonada. És un personatge real. Va ser un cavaller apassionat per la festa i els cavalls. Va néixer fa 124 anys. Era de nom Sisco Capó Català i va exercir de guarda forestal a sa Marjal i de missatge a son Salomó. La cançó no exagera quan descriu l’interès de la gent per veure “quants de bots li fa donar”, (al cavall s’entén) perquè va tenir la fama de ser un home molt capacitat per dominar els equins en un temps on l’ensenyament de l’equitació era ben diferent a la gran oferta i coneixements existents avui dia. Llavors, els cavalls eren només als llocs i no tothom en tenia.

Na Maria Camps Capó és una de les nétes d’en Xec sa Mosca i el seu fill, Toni Jiménez, és besnét. Els dos, mare i fill, ens expliquen algunes cosetes del seu avi i besavi, respectivament. A pesar que no podem explicar la vida sencera d’aquest ‘mític’ cavaller, pot ser interessant que molts puguin tenir qualque referència més d’aquest home.

“Quan a vegades dic que som néta d’en Xec sa Mosca la gent es sorprèn dient-me: O va existir de ver?”, diu na Maria Camps, qui confirma la passió descomunal del seu avi pels cavalls i per la Festa. “Tenia una dèria molt grossa per sortir cada any, era un cavaller que açò de Sant Joan s’ho sentia molt”. Era tanta la fal·lera per la Festa “que un any va sortir fins i tot amb un braç romput. I ningú el va aturar”, explica la néta. El seu besnét, en Toni, afegeix que “sempre he sentit contar per casa que era un homo que tenia molta traça per dominar els cavalls i que molta gent quan en tenia un de molt maleit, el duen a ell”.

La néta Maria en té un bon record del seu avi i el descriu com un home alt, fort, molt seriós, que feia respecte. “Tenia els ulls blaus i era molt guapo”, hi afegeix orgullosa. Ens desvela el nom de ‘sa Mosca’. “Li ve de quan era un al·lot. A un combregament va beure un poc més de vi del compte i va agafar unes bones mosques. D’aquí que li quedàs, ja de molt jovenet, en Xec sa Mosca, que és com sempre el van conèixer”. Puntualitza, a més, que el seu sobrenom no és ‘ses Mosques’, sinó ‘sa Mosca’, en singular.

Explica també la valentia que se li atribuïa al seu avi per la festa. Tant na Maria com el seu fill Toni recorden que un cavall dòcil o amansit, que fos calmat o bo, “no el volia treure mai per la festa. Sempre volia que li deixassin un cavall nerviós, maleit...” Els dos afirmen que açò de la cançó i dels bots d’en Xec sa Mosca és ben real. “Els bots no eren gaire habituals els anys en què ell sortia. Ell va ser dels primers que va fer botar el cavall de forma reiterada. Els cavalls botaven poc i ell treia a la festa cavalls poc ensenyats i sempre els feia botar molt”. Per tant, no ens ha d’estranyar tant que el jovent de l’època tingués l’interès d’anar as Pla a veure en Xec sa Mosca quants de bots li feia donar.

Conten també, entre les moltes anècdotes que guarden, que un any al caragol des Born es va desbocar un cavall que va tirar el cavaller i l’animal va fugir escapat per sa Muradeta. Va ser quan en Xec sa Mosca amb el seu cavall li va prendre darrere i al cap de poc temps tornava amb el seu i amb aquella bístia desbocada ben calmada per entregar-la al cavaller desmuntat, tot, amb els crits d’elogi d’una gernació que ovacionà a aquest mític cavaller en ple caragol des Born.

Na Maria Camps es filla de Miquela Capó i de Toni Camps Plomer, gendre d’en Xec sa Mosca, qui va ser Caixer Casat. Na Maria conta que tant sa mare com la tia Joana (l’altra filla d’en Xec sa Mosca) “no van ser molt santjoaneres perquè tenien molta por dels cavalls”. I era tanta aquesta por que quan en Toni Camps va ser caixer casat, “ma mare per donar-li la bandera al caixer fadrí, li va arriar per la finestra de por que tenia. Va anar molt gros!”, diu na Maria. Al besnét d’en Xec sa Mosca, en Toni Jiménez, li agradaria ser un dia caixer com el seu avi Toni, “sempre m’ha fet il·lusió, però és molt difícil”.

En Xec sa Mosca era casat amb n’Àngela. Van tenir dues filles, na Miquela i na Joana. La primera va tenir quatre filles, una d’elles na Maria, que juntament amb el seu fill Toni ens han fet conèixer quelcom més d’en Xec sa Mosca. A més de les bones mans per manejar els cavalls, era sonador i també construïa guitarrons. De fet, instruments fets per ell fa molts anys encara ara sonen per Ciutadella.

El ‘mític’ Xec Capó Català va néixer l’any 1886, un any després de què mestre Joan Benejam publicàs Foc i Fum. D’haver nascut un poc abans, ben segur que en Carrelet en parlaria d’ell a la sarsuela ciutadellenca. En Xec sa Mosca va qualcar per Sant Joan des que de ben petit va provar un cavall. Tenia els 70 anys llargs i encara sortia a la qualcada, llevats dels darrers anys de la seva vida que ja no va poder. Va morir l’any 1969 als 83 anys.

La cançó “Davallada de la Mola” en guardarà sempre memòria d’aquest cavaller peculiar.

Que el Sant Joan que el fabiol encetarà avui matí seguesqui conreant històries singulars per a la cultura popular més propera i estimada. Que la Festa ens ompli a tots.

**********************************************************

Imatge publicada per Frank Gómez

******************************************

En Xec sa Mosca 

Davallada de la Mola… és una cançó santjoanera ben popular, que l’hem cantada i la cantam tots. Una estrofa diu: 

“... i després des Caragol 

davallarem a n’es Pla 

i veurem en Xec sa Mosca 

quans de bots li fa donar...” 

I qui era en Xec sa Mosca? No es tracta d’un personatge inventat o creat arran de la cançó, sinó que va ser un cavaller ciutadallenc famós que es va fer popular per la seua destresa en dur cavalls maleits, o mals de domar, a la festa de Sant Joan. De fet ell va ser dels primers, sino el primer, en fer botar es cavall de forma reiterada. Llavors els cavalls no botaven com ara. 

Va néixer l’any 1886 i era de nom Siscu Capó Català, segons em va afirmar una néta seua, na Maria Camps Capó. Tanmateix, no fa massa, en Damià Moll de Tandrisa, em va confirma que es seu segon llinatge era Casasnovas (No té més importància), però diu saber-ho cert perquè ell, en Damià, de jovenet hi va fer feina amb en Xec Sa Mosca. I me’l va descriure com un home molt fort, amb molt de geni i molt meleit. La seua néta també el descriu així; que era fort, alt, seriós i que feia molt respecte. 

En Xec sa Mosca va ser sempre un apassionat dels cavalls i de Sant Joan des que de petit va començar a qualcar. Tanmateix, no tenia cavall. Mai va ser l’amo; va ser guarda forestal a Sa Marjal i missatge a Son Salomó, entre altres feines. Sortia a la qualcada gairebé sempre amb cavalls que li deixaven. I no volia cavalls dòcils o amansits, volia cavalls amb molt de geni, nerviosos, que ell acabava dominant. I d’aquí, potser, que li vingués aquesta popularitat i que fos recordat en una cançó. També es cert, segons gent que el coneixia, que els castigava molt, els cavalls. No es podia perdre cap Sant Joan com a cavaller. Fins i tot un any, segons conten es seus familiars, va sortir amb un braç romput i no hi va haver manera d’atura-lo. 

Una anècdota que demostra l’admiració de la gent cap a ell va ser un any que a un cavaller, al caragol des Born, el cavall se li va desbocar i va caure. Es cavall va fugir a les totes per sa Muradeta i en Xec sa Mosca li va partir darrere amb el seu cavall. Al cap d’un temps, tornava amb aquell cavall desbocat ben calmat i el va entregar al seu cavaller. Tot el Born el va ovacionar. Per tant, no és estrany que, amb gestes d’aquest tipus, fos tan aplaudit i apreciat per la gent. L’obra Foc i Fum va ser publicada l’any 1885, ell va néixer un any després. Qui sap, si Mestre Joan Benejam l’hagués conegut abans, si també l’hagués nomenat a la sarsuela santjoanera. 

Es nom de “Sa Mosca”, li ve de quan era un bergant, un al·lotot A un combregament va beure massa vi i se’l van haver d’endur. Va agafar una bones mosques, com solem dir, encara que el sobrenom li va quedar en singular, Sa Mosca. 

Va tenir dues filles, na Miquela i na Maria, i ben al contrari que son pare, elles tenien pànic als cavalls. No s’hi podien atracar ni pagant. Un bienni van nomenar Caixer Casat a Toni Camps Plomer, marit de na Miquela Capó, filla d’en Xec sa Mosca. I clar, havia de donar sa bandera a n’es Caixer Fadrí! I no hi va haver manera de fer-la sortir al portal per donar la bandera al jove caixer. I perquè sa festa continués, na Miquela li va arriar la bandera per una finestra. 

En Damià Moll, també m’assegurà que el darrer any que va sortir a la Qualcada va ser l’any 1956, tenia 70 anys, i va sortir amb un cavall de Carbonell, un lloc des terme des Mercadal… o d’Alaior. Va morir l’any 1969 a l’edat de 83 anys.

I al marge de sa faceta de cavaller d’en Xec sa Mosca, també dir que era sonador de guitaró i també que en va construir molts. I bons. Encara ara, per Ciutadella, sonen guitarrons fets seus. 

Per acabar ho voldria fer amb un poemet que avui, en aquest recordatori d’en Xec Sa Mosca en la Trobada de Fotografies antigues de Ciutadella, crec que li escau: 

Cavaller d’antiga raça 

   que hi posau íntim amor, 

es poble mai es cansa 

    d’admirar es vostro valor. 

 De sol, brunyit i cremat, 

   vos lluu es llor des rostre,

exemple unic i mostra, 

      sou mirall d’un bell passat. 

        Magistral destresa eqüestre, 

               sempre ferma es puny esquerra, 

               on guardau, gelós, sa festa…     

herència de sa terra. 

Cavaller, vell cavaller, 

       quina bellíssima estampa 

           entre carrers d’arena blanca 

         i antics palaus d’en primer. 

Bep Joan Casasnovas Mascaró 

Trobada dels grups de fotos antigues de Ciutadella i de Menorca a Facebook Teatre de Sant Miquel (Ciutadella), 17 d'agost de 2014

                                   **************************************************

*************************************************************************

El tiple de’n Xec sa Mosca com a model

L’investigador Pere Cortès ha contribuït a recuperar la construcció d’aquest instrument antic i arrelat a la música popular, que es trobava en vies de desaparició, després de treure el patró d’un exemplar històric

Laura Bañón | Ciutadella | 12/01/2012

El tiple és una variant del guitarró, arrelat a la música tradicional menorquina i que pràcticament s’havia extingit a Menorca. En els darrers temps, s’havia perdut la construcció d’aquest instrument i, en conseqüència, havia caigut en desús. Pere Cortès, professor de Música jubilat i natural de Ciutadella, s’interessà per la recuperació dels tiples i aconseguí localitzar un exemplar antic que era de’n Xec sa Mosca (Francesc Capó), personatge molt popular de les festes de Sant Joan, la memòria del qual perdura fins avui en una cançó santjoanera.

Del tiple de’n Xec sa Mosca, propietat d’un col·leccionista particular de Ciutadella, Pere Cortès aconseguí treure el patró per a poder construir-ne. A partir d’aquest model, Jaume Benejam Benejam, constructor aficionat de guitarrons de Ciutadella, ha aconseguit construir tiples de la manera tradicional, un fet que ha propiciat la reimplantació d’aquest instrument en la música popular que sona avui dia. Així mateix, el propi Pere Cortès s’ha embarcat en l’afició de construir tiples i guitarrons, perfeccionant els models, en el taller a Palma del professor de guiterra Pere Fiol i el reconegut músic Francesc Forteza.

Segons explica Pere Cortès, el guitarró menorquí és un instrument de 5 cordes, amb un mànec més llarg que els de València o Mallorca. En canvi, el tiple té la caixa més petita i el mànec més curt que el guitarró, només té 4 cordes, i és un instrument més agut. “Açò fa que l’afinació sigui més difícil que a una guiterra, el que du a que el sàpiguen tocar menys sonadors i que hi hagi manco grups que l’incloguin com a instrument”, comenta el professor de música.

La vinculació professional amb la música ha contribuït a que Pere Cortès s’interessàs pels instruments tradicionals, la seva fabricació i la seva interpretació. En aquest sentit, Jaume Benejam Benejam, el constructor de guitarrons aficionat de Ciutadella, s’ha convertit en un referent per als seus estudis perquè és una persona major i amb experiència en la fabricació a partir dels coneixements antics. Cortès va tenir l’oportunitat de divulgar els seus estudis entre estudiosos, investigadors i músics en la trobada sobre viola de mà i guiterra espanyola celebrada aquest estiu a Sigüenza (Guadalajara), organitzada per la Asociación de Violería y Organología Instrumental Romanillos-Harris. El cicle va tenir lloc a la Casa del Doncel, un museu dedicat als instruments de corda impulsat pel mestre de guiterra, José Luis Romanillos. En aquest marc, Cortès presentà una ponència sobre la construcció d’instruments de corda tradicionals de Menorca, amb Jaume Benejam com a referent.

************

Guitarró fet per en Xec sa Mosca

Imatge compartida de Guitarró de Menorca